Després d'un procés d'alguns mesos d'entrevistes, formació, lectures i fins i tot d'alguns moments de dubtes, nosaltres estàvem a punt. A cada trobada amb els tècnics de la Fundació AD'IS apreníem i enteníem alguna cosa nova.
Un vespre passejant per Girona, poc després d'haver-nos decidit, vam rebre "una senyal". Vaig trobar pel carrer una petita manta de tots colors. Una preciositat. A tots dos ens va semblar que havíem pres la bona decisió, volent ser família acollidora.
A mesura que passaven els dies, sentíem una espera incerta, una mena de barreja de ganes i també de sensació de que voler que no faci falta...
Poc a poc arrivaben a casa estris que seran necessaris i que jo mig preferia preparar un cop arribés l'infant a casa... però mica a mica, anava passant: uns biberons, xumets, robeta, una motxilla portanadons, algun bolquer...
Un moment màgic va ser quan una bona amiga que em deia que havíem de tenir a casa nostra de seguida un moisès, que sense un llitet, no arribaria el bebè... i jo pensava que no tenia cap importància, perquè volem compartir el nostre, de llit amb la criatura...
Però ella va insistir. Tant, que un dia ja tard a la nit vam anar a recollir-lo. I el vam deixar muntat allà al costat del nostre llit... i va semblar que efectivament, ja tot era a punt.
I ho devia estar, perquè la trucada arribava just l'endemà matí, un dimecres ben assolellat.
Hi ha un bebè que necessita acolliment urgent.
Quin salt al cor!
Dic que si, immediatament, i se'm fa curiós escoltar el comentari, "que bé, que ràpida la resposta!"
No calia comentar-ho entre nosaltres. Com deia al principi del post, estàvem a punt.
I es tractava d'un bebè de 2 dies, no era cosa de fer-lo esperar...
I.
I.
