divendres, 4 d’octubre del 2013

9. Passejar

Sortir a fer un passeig, o algun encàrrec sempre porta associat que ens haurem d'aturar, saludar i deixar que saludin a la M. D'entrada no hauria de ser res que fes nosa... però a més vegades de les que ens agradaria ens en fa, de nosa.

"... ui, això que feu jo no podria..." 
"... oh, i us encarinyareu amb ella i marxarà?"
"... i no us sabrà greu que marxi?"

Vaja, que aquestes frases acaben sortint pràcticament a totes les converses.

I jo estic arribant a la conclusió que si algú m'ho torna a dir, li respondré amb un somriure que "per això ho fem nosaltres - i moltes altres famílies acollidores- i no aquells que diuen que no podrien"
O també que "sisplau, comentaris d'aquests millor no fer-los davant la de M, que és una nena sensible".

Després també hi ha un altre grup de gent que comenten que som valents, que generosos... però diria que per darrera, de música de fons, hi ha també aquestes altres frases...

Conclusió: Cada vegada estem més convençuts que la mirada cal fer-la cap a la M, i no pas al que perdrem o guanyarem els adults. A la vida, en qualsevol experiència hi guanyes/perds. Fins i tot amb els fills biològics! 

Per tant, al capdavall el que passa és que estem fent un servei a una personeta. 
Un servei ni gran ni petit, intens i de tots colors. Un servei altruista i desinteressat. 
Amb tots els riscos emocionals que comporta, i sabent que és un repte.


Però saber que un infant més podrà somriure i descobrir que el món també és amable, s'ho val.