Si els primers dies pensava que devia ser una casualitat, ara ja veig que no.
El vincle i la connexió amb aquesta petita és real, enamorat, fort, de colors...
Aquests darrers dies m'he despistat d'un parell de cites que tenia amb amigues, a penes si trobo temps per escriure o llegir, i algun matí ha passat tan ràpid com per no poder-me ni dutxar i ja ser a l'hora de dinar!
Estic habituada a acompanyar dones en els seus postparts, i jo mateixa n'he viscut un parell en directe -ja fa un grapat d'anys-... Conec amb força produnditat les "coses" que passen a les dones quan vivim els puerperis amb intensitat, el des-ordre que s'instal·la a casa i al cervell amb l'arribada d'un nadó, i la sorpresa ha estat adonar-me'n de que amb un bebè acollit també passa! (almenys a mi)
Una tarda no fa gaires dies va arribar en Pau a casa, i després de que li vaig explicar: "avui ni dutxar-me, ni sortir a fer un encàrrec pendent, ni endreçar la roba... no he pogut fer res més que estar per la M, que necessitava braços i mimos", ell em va dir "però això no és el que diuen totes les mares que acompanyes? és que tenim un bebé a casa!"
Em sembla que la meva cara devia ser una postal, en aquells moments. Definitivament, els dos mesos i mig de compartir els camins amb la M. m'estan portant a vivències molt profundes, diria que ben bé mamíferes. Una relació de colors diferents perquè no ha sortit del meu ventre, però de colors.
Trobo que és apassionant que pugui ser així. Ara sé a dins del cor que les mares acollidores sentim moltes emocions, també. Desconec si hi ha alguna paraula que serveixi per explicar una mena de "puerperi emocional" així...
Però com que el fet que això passi és vital per al seu desenvolupament emocional,
per tant, ja que estem en aquest viatge, doncs a viure'l intensament!!
