dimarts, 26 de novembre del 2013

19. Acollint també passa!

Si els primers  dies pensava que devia ser una casualitat, ara ja veig que no.
El vincle i la connexió amb aquesta petita és real, enamorat, fort, de colors...
Aquests darrers dies m'he despistat d'un parell de cites que tenia amb amigues, a penes si trobo temps per escriure o llegir, i algun matí ha passat tan ràpid com per no poder-me ni dutxar i ja ser a l'hora de dinar! 
Estic habituada a acompanyar dones en els seus postparts, i jo mateixa n'he viscut un parell en directe -ja fa un grapat d'anys-... Conec amb força produnditat les "coses" que passen a les dones quan vivim els puerperis amb intensitat, el des-ordre que s'instal·la a casa i al cervell amb l'arribada d'un nadó, i la sorpresa ha estat adonar-me'n de que amb un bebè acollit també passa! (almenys a mi)

Una tarda no fa gaires dies va arribar en Pau a casa, i després de que li vaig explicar: "avui ni dutxar-me, ni sortir a fer un encàrrec pendent, ni endreçar la roba... no he pogut fer res més que estar per la M, que necessitava braços i mimos", ell em va dir "però això no és el que diuen totes les mares que acompanyes? és que tenim un bebé a casa!

Em sembla que la meva cara devia ser una postal, en aquells moments. Definitivament, els dos mesos i mig de compartir els camins amb la M. m'estan portant a vivències molt profundes, diria que ben bé mamíferes. Una relació de colors diferents perquè no ha sortit del meu ventre, però de colors. 

Trobo que és apassionant que pugui ser així. Ara sé a dins del cor que les mares acollidores sentim moltes emocions, també. Desconec si hi ha alguna paraula que serveixi per explicar una mena de "puerperi emocional" així... 

Però com que el fet que això passi és vital per al seu desenvolupament emocional, 
per tant, ja que estem en aquest viatge, doncs a viure'l intensament!!


divendres, 22 de novembre del 2013

18. Filla de la Vida

Fa dies que em ballen pel cap aquestes paraules, que expliquen que els fills són fills de la Vida. Tenia ganes de recuperar el text sencer. 
Cada dia amb la M. em recordo aquest fet: Que ella és filla de la Vida, i que de la mateixa manera ella potser entendrà millor que tots nosaltres que les mares i els pares també són de la Vida.  I que tots i totes formem part de la Gran Ànima, -com diu Bert Hellinger-.




Els teus fills no són els teus fills 

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.

No venen de tú, sino a través teu i,
encara que estan amb tu,
no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cosos,
però no les seves ànimes,
perque ells viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix ni s'atura en l'ahir.

 Tú ets l'arc del qual els teus fills,
 com fletxes vives, són llançats.

Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.
Khalil Gibran

dimarts, 12 de novembre del 2013

17. La relació

La veritat és que m'hauria agradat tenir una mica més de temps per llegir sobre el tema. Per il·lustrar-me de bases teòriques i per guanyar en seguretat... però les circumstàncies de la vida i de la família fan que la lectura no sigui una prioritat. Veig cada dia alguns llibres allà sobre la taula, però "toca" viure en directe i en present.

Un present molt concret. Tant, que un cop més escric amb una sola mà, i amb la M. adormida sobre la meva falda i l'altre braç.

Estic -estem- notant que cada dia la relació va creixent una mica més, i això no sé si està explicat en cap llibre, com funciona... 
Em sembla que la M. comença a preferir fer la becaina als braços més que no pas a la seva hamaca. 
Que prefereix veure alguna de les nostres cares a prop i tenir-hi una conversa de "gus" i "gas" a estar-se sola un moment. 
Que s'adorm més de pressa al nostre llit (amb nosaltres, clar) que al seu...
I que aquests somriures que fa i que et deixen fos, especialment al despertar-se, no els dedica a tothom ben bé igual...

Quin gust i quina emoció de veure que creix, que es vincula, que viu el món amable... i que té l'espai i el temps per permetre's demanar allò que necessita qualsevol nadó:
MIRADA
RECONEIXEMENT 
VALORACIÓ
...
AMOR!

I quin honor de ser-hi amb la presència i la consciència... i poder-ho donar.

dimarts, 5 de novembre del 2013

16. Tu a mi i jo a tu

Ja fa dos mesos d'aventura.
Un bon grapat de dies compartits... per la M. gairebé tota una vida!
Cada dia passen coses en totes dues direccions:
ens toquem,
ens abracem,
somriem,
també plorem,
ens diem coses,
anem a passejar,
dormim juntes,
somiem.

Perquè no es tracta només de donar, sinó que es rep molt.
I clar, això fa el vincle.
Allò que no es pot tocar ni veure, però es nota a dins, molt endins.

Hi ha moments que retornen memòries de la criança dels meus fills biològics, i llavors és tan clar que pels "fills del cor" també és així!

Dos mesos d'aprenentatge, de descobriments i d'intensitat.
I.