divendres, 25 d’octubre del 2013

15. Persones humanes

Escric a una mà, amb la M. fent la migdiada a l'altre braç. 
Avui, com a acollidora, penso en les altres persones humanes d'aquesta història, dels qui no en coneixem les cares ni la veu. 

Em pregunto per la família biològica, com estan, on deuen ser... em pregunto com deu ser per una dona un postpart sense el seu bebè (com que professionalment acompanyo justament l'etapa del postpart, no puc esquivar aquest interrogant).

I em pregunto també per tots els tècnics que treballen per mirar de resoldre el camí d'aquesta nena.
El dia que va començar la nostra aventura de l'acolliment una d'aquestes tècniques ens deia que de fet, nosaltres som a la part de la solució per a la criatura, una part que pot ser a moments difícil, però bonica.

... Perquè hi ha altres persones que estan allà, davant de la situació problemàtica, veient aquella realitat que no seria beneficiosa per la M, i que han de prendre decisions i fer accions no sempre del tot fàcils.

Em torno a mirar la M i penso que té molta sort, de tenir-nos a un grapat de persones -no només nosaltres- cuidant-la... i segurament també cuidant a la seva família. I.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

14. Que si, s'alimenta a demanda

Aquest també està resultant un tema recurrent en les converses sobre la nostra experiència.
I tant pot ser afirmat per professionals de la salut, per veïnes com per desconeguts... la majoria assegura que la M. hauria de prendre els biberons amb uns horaris regulars i ordenats. Allò de cada tres hores i tal...

Doncs resulta que no. La M. pren llet quan té gana, i algun vespre potser per adormir-se, o per treure un neguit... a vegades en pren més i a vegades menys. I sense mirar ni horaris ni moment del dia. 

Per curiós o estrany que pugui semblar a alguns, ella també és capaç de regular la seva sensació de gana. Encara que prengui llet amb biberó. Les hormones fan la seva feina, i tot funciona molt bé.
Anem a concretar. De moment i segons la revisió mèdica de rutina: pes i alçada són correctes segons les taules pediàtriques, no té trastorns digestius, mai vomita (els excesos que suposadament estaria prenent amb tal desordre), i el més important de tot: ella pot confiar en què la vida l'està cuidant, i que escoltem el que necessita.

Per si algú encara vol arguments, enllaço un article de l'apreciada Ibone Olza, reconeguda psiquiatra infantil i mare: "Dar el biberón como si fuera el pecho".


divendres, 18 d’octubre del 2013

13. Mantres per bressolar els somnis


Aquest és un dels mantres que ens agraden per bressolar la M.
Tot el disc és deliciós.
I a ella li encanta!


dimecres, 16 d’octubre del 2013

12. Acompanyant... a totes

Se'ns va acudir un altre regal per la M. Una bona sessió de teràpia craneosacral, de les mans d'un bon amic. Justament ho recomano molt a les mares quan tenen un bebè, pel benestar que pot donar-los, i per com pot ajudar a integrar vivències del moment del naixement...
La sessió sempre és molt suau, vist des de fora diríeu que sembla que ni toquin el cap o el cos de la criatura... 

Doncs bé, amb ganes d'aportar salut, llum, mimos... ja hem fet un parell de sessions. En tot moment als meus braços, i fluint amb els seus moviments... quina experiència tan bonica!

I serà casualitat o no, però des de la segona sessió, és com si la M. hagués deixat enrere un tap. El mateix dia al vespre va fer una plorada llarga i intensa, que vam sostenir i acompanyar, minut a minut, tots dos acollidors... i era la primera vegada que passava així...bufa!

I quan té gana o son, ara ho "explica" amb molta més intensitat. També somriu més quan està a gust... vaja, que està creixent molt, i nosalttres hi posem llavors d'amor i de salut pel camí.
I.


divendres, 11 d’octubre del 2013

11. Un mes

Ja fa més d'un mes que la M. és amb nosaltres. 
Quantes coses que han passat, en aquests dies!

A ella cada dia la notem més present, somriu, dorm molt bé, menja a totes hores, creix cada dia una mica... es va connectant, diria que com qualsevol nadó sa i estupendo.

Als fills ara també els notem més tranquils. Durant les primeres setmanes han expressat a la seva manera algunes crides d'atenció... és clar! ja ens ho imaginàvem. 
Un bebè necessita moltes atencions, i malgrat ser ja força grans (preadolescents, de fet) ho han notat. Apa, a carregar-se de paciència i a fer malabarismes per tal de repartir atencions per tothom... va d'això maternar/paternar a tot un grapat de cadells!

Nosaltres ens estem reforçant en la sensació de fer un bon servei a aquesta nena. 
De fer-li bon regal, que ben segur li servirà per sempre.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

10. Ser família acollidora

"L’acolliment familiar és una mesura de protecció idònia per als nadons desemparats. Un oferiment amorós i solidari que a més a més permet incorporar vivències i processos molt positius en la vida de la família acollidora." AD'IS

Una altra de les coses que ens pregunta molt la gent és què cal fer per ser família acollidora.
Doncs ho expliquem.

En principi l'únic requisit per a poder-ho ser, és voler-ho, i tenir la disponibilitat que requereixi cada cas. El perfil de les persones que volen ser acollidors pot ser molt variat: des d'una parella amb fills (com nosaltres), sense fills, persones soles, gent més jove i gent més gran.

Un cop en contacte amb l'entitat que gestiona aquests temes, comença un procés d'entrevistes, els tècnics han de conèixer als candidats a acollidors, clarificar intencions, expectatives i realitats de tota aquesta història. A les entrevistes també ens van preguntar per la nostra família extensa, les nostres aficions, sobre la relació de parella...

Un altre tema important era saber què opinaven els nostres fills... crec que al principi els costava imaginar com seria la vida amb un nadó a casa, estaven encuriosits alguns moments, i altres no mostraven gaire interès. Tenint en compte que són adolescents i preadolescents, tenen un munt d'interessos, i per tant tot ben normal.

També hi va haver una visita in situ a casa nostra, i una jornada sencera de formació que vam compartir amb altres famílies que s'estaven preparant igual que nosaltres, per acollir un infant. 

Mica a mica tot això ens va anar situant en el mapa. És a dir, que ens va fer veure molt clarament quina peça del trencaclosques som nosaltres, juntament a l'administració, la fundació que ens prepara, etc... de tot el mecanisme que té com a objectiu protegir els infants en situacions complicades.

També queda molt clar que la custòdia de l'infant en aquest periode de l'acolliment és de la Generalitat, i nosaltres tenim la guarda. I això vol dir que segons quines coses que passin les hem de consultar o demanar, com per exemple si volguéssim sortir de viatge fora de la comunitat autònona, o si calgués fer algun tractament mèdic important.

Existeixen diferents tipus d'acolliment, segons les edats i durada de l'acolliment. Nosaltres hem escollit fer l'experiència de l'anomenat Acolliment d'Urgència i Diagnòstic. En aquest cas, es tracta d'un periode de temps relativament curt, que ha de servir a l'administració per valorar i explorar les possibles solucions per a la situació de l'infant, i estant amb una família acollidora no ha de passar aquest temps en un centre d'acollida.

En el cas de nadons molt petits, el benefici de poder tenir braços, mirada i cures individualitzades és immesurable. Només cal llegir una mica sobre les teories del vincle primerenc (John Bowlby, Boris Cyrulnik, Niels Peter Rygaard, entre altres) per entendre que aquest primer vincle, la forma com es viu l'aferrament (no sé perquè però sempre m'ha agradat molt la paraula "apego") influeix al llarg de tota la vida.

Sobre les altres modalitats d'acoliment, i altres dubtes que vulgueu resoldre, teniu informació a la barra lateral del blog, que hi hem enllaçat les dues entitats a Girona que treballen amb acolliments familiars. Ells estan encantats de donar tota la informació!
I.

divendres, 4 d’octubre del 2013

9. Passejar

Sortir a fer un passeig, o algun encàrrec sempre porta associat que ens haurem d'aturar, saludar i deixar que saludin a la M. D'entrada no hauria de ser res que fes nosa... però a més vegades de les que ens agradaria ens en fa, de nosa.

"... ui, això que feu jo no podria..." 
"... oh, i us encarinyareu amb ella i marxarà?"
"... i no us sabrà greu que marxi?"

Vaja, que aquestes frases acaben sortint pràcticament a totes les converses.

I jo estic arribant a la conclusió que si algú m'ho torna a dir, li respondré amb un somriure que "per això ho fem nosaltres - i moltes altres famílies acollidores- i no aquells que diuen que no podrien"
O també que "sisplau, comentaris d'aquests millor no fer-los davant la de M, que és una nena sensible".

Després també hi ha un altre grup de gent que comenten que som valents, que generosos... però diria que per darrera, de música de fons, hi ha també aquestes altres frases...

Conclusió: Cada vegada estem més convençuts que la mirada cal fer-la cap a la M, i no pas al que perdrem o guanyarem els adults. A la vida, en qualsevol experiència hi guanyes/perds. Fins i tot amb els fills biològics! 

Per tant, al capdavall el que passa és que estem fent un servei a una personeta. 
Un servei ni gran ni petit, intens i de tots colors. Un servei altruista i desinteressat. 
Amb tots els riscos emocionals que comporta, i sabent que és un repte.


Però saber que un infant més podrà somriure i descobrir que el món també és amable, s'ho val.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

8. Malaltona

Fa uns dies vam haver d'anar a l'hospital, per una petita infecció.
La M. és una campiona, perquè malgrat trobar-se malament, l'estrés de les proves, la via per la medicació, que ens despertaven a qualsevol hora per posar el termòmetre, o que just quan s'acabava d'adormir alguna infermera pretenia que era l'hora d'algun protocol de la casa... ràpidament es va recuperar.


Això si, recopilant anècdotes. Aquí en poso algunes:

- Van intentar separar-nos per a poder-li fer l'analítica. Quan vaig explicar amablement que estava en el seu dret d'infant de tenir-me al seu costat tota l'estona, no vulgueu veure la mirades que em clavaven. Finalment, van cedir.

- Van tornar a intentar separar-nos per a dur-la a banyar. També ens vam afanyar a dir-los que això ja ho fèiem nosaltres. Aquí va ser fàcil.

- El millor va ser quan ens explicaven els horaris de les preses dels biberons i les quantitats que li tocaven. Amb tota naturalitat els vam explicar que la M. pren llet a demanda. O sigui, quan té gana li oferim, i a vegades en pren més, a vegades menys... Crec que no van acabar d'entendre, però també ens van respectar. Quan la M. tenia gana, una de les infermeres ens duia de seguida el biberó "al dente"!

7. Hi ha llets i llets

Un dels millors regals que haurà rebut la M. és la llet materna que ens fa arribar una bona amiga que està alletant al seu fill de dos mesos. Així cada vegada que en pren, és molt especial!

Donades les circumstàncies, no em plantejaria intentar alletar jo, ja que no sabem quan temps la M. estarà amb nosaltres, però que pugui prendre llet materna de tant en tant... no sabeu la il·lusió que em fa!
I sobre la llet de fòrmula... aquesta és una altra experiència nova.
Com que no havia utilitzat la llet de fòrmula amb els meus fills, aquí em toca aprendre de zero.

I en pocs dies he pres consciència que la llet de fòrmula, de fet, són moltes "fòrmules". 
La primera que vam comprar no li acabava d'anar bé. 
I amb la segona va passar el mateix; i això que era anti-còlics, anti-estrenyiment i no sé què més...
Ara estem fent uns dies una fòrmula sense lactosa, i sembla que tot va millor, i que després de prendre-la la no es neguiteja com abans. Buf!
I.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

6. Invisible

Invisible.
Acollir un nadó a casa és una feina invisible.

El que es veu quan sortim a passejar és com la punta d’un iceberg… la part visible de molt de temps, molta pell, molts petons i molts braços que quedaran a dins de tot, al seu cor.
Tot de coses que la M. s'endurà quan segueixi el seu camí, cap endavant, a la vida.

Invisible però que es nota.
Perquè la pau i la tranquil·litat que mirem de que tingui en aquestes primeres setmanes de vida amb nosaltres deixen lluny l'estrés o la inseguretat.

Ens dediquem a això, de fet: a fer-li saber que el món és amable, que val la pena, que malgrat les dificultats et trobes amb persones que t'estimen i t'ajuden a volar.

Plora molt? ens pregunten... doncs no. Perquè no li cal. Perquè hi som a prop tant com fa falta. Aquest és el nostre compromís d'acollidors. I quan aquesta preciositat de nena et torna la mirada, ja no cal res més per convèncer-nos de que estem fent el millor dels serveis d'amor incondicional possibles. 
I.

5. Acollidors a través del temps

Al cap d'uns dies de tenir la M amb nosaltres, la meva mare va recordar una història, que ens va fer somriure. Potser em ve de família, voler fer aquesta experiència? ;-)

La seva pròpia àvia, ja un bon grapat d'anys, va aconseguir alimentar i ajudar a sobreviure a un nadó d'una família d'un poble veí, en situació de pobresa extrema.
Se'l va endur a casa seva durant uns mesos, i en tenia cura plenament.

Després aquest infant, ja adult, conservava la relació amb la seva família biològica, i amb la família acollidora, la de la meva àvia.

Realment, ara actualment això dels acolliments és tècnic, organitzat i preparat... però amb aquesta història vaig descobrir que antigament això ja passava de forma espontània, sense intermediaris...
I.


Solidari i altruista ho era i ho és igualment ara, és clar!

4. Poc a poc

La vida es torna més lenta, quan hi ha un nadó a casa...

Ens anem coneixent. Quan els bebès tenen pocs dies, passen les hores contemplant-los. 
Si és acollit també.
La sensació de passar un matí poc a poc, de caminar amb un ritme més suau quan la duus al foular... 
És agradable, si es viu amb plena consciència del servei i regal que estàs fent.
Amb l'experiència d'haver criat als fills durant un grapat d'anys, sento una mena de serenor especial i delicada, per encarar el que va passant en el dia a dia.



Ah, i per passejar estem gaudint del foular elàstic que ens ha deixat una amiga i doula... 
quin plaer dur a la petita així!

3. Flying free

Després dels primers dies i primeres nits tranquils, amb aires d’acollidors "novatos", o de pares desentrenats (perquè tot el que cal fer ja ho hem fet abans, però fa molts anys!)... comencem a sortir a passejar, organitzar temes com ara la revisió de rutina amb la pediatra, etc... i les tetines de biberó!

Aquí si que jo no en tenia ni idea... i resulta que n'hi ha de totes mides, totes formes, amb tecnologies supersòniques que ho solucionen gairebé tot... Finalment la petita M. sembla que prefereix un model senzillet, sense complicacions.

I posats a escollir, hem triat un biberó que té una ploma dibuixada i en un raconet les paraules "FLYING FREE".
A nosaltres ens serveix per no oblidar que la M. passarà només un temps amb nosaltres, i que després volarà, seguint el seu camí.
I.