La veritat és que m'hauria agradat tenir una mica més de temps per llegir sobre el tema. Per il·lustrar-me de bases teòriques i per guanyar en seguretat... però les circumstàncies de la vida i de la família fan que la lectura no sigui una prioritat. Veig cada dia alguns llibres allà sobre la taula, però "toca" viure en directe i en present.
Un present molt concret. Tant, que un cop més escric amb una sola mà, i amb la M. adormida sobre la meva falda i l'altre braç.
Estic -estem- notant que cada dia la relació va creixent una mica més, i això no sé si està explicat en cap llibre, com funciona...
Em sembla que la M. comença a preferir fer la becaina als braços més que no pas a la seva hamaca.
Que prefereix veure alguna de les nostres cares a prop i tenir-hi una conversa de "gus" i "gas" a estar-se sola un moment.
Que s'adorm més de pressa al nostre llit (amb nosaltres, clar) que al seu...
I que aquests somriures que fa i que et deixen fos, especialment al despertar-se, no els dedica a tothom ben bé igual...
Quin gust i quina emoció de veure que creix, que es vincula, que viu el món amable... i que té l'espai i el temps per permetre's demanar allò que necessita qualsevol nadó:
MIRADA
RECONEIXEMENT
VALORACIÓ
...
AMOR!
I quin honor de ser-hi amb la presència i la consciència... i poder-ho donar.
