22. Camins

Cada dia que passa veiem la M. més gran, més riallera, més connectada.

Fa una il·lusió tremenda veure com creix, malgrat el que deu trobar a faltar -sense cap dubte-... la separació de la seva mare ni em puc imaginar com deu quedar gravada a l'ànima.

I reconforta saber que tot el que li anem donant cada dia, és un bàlsam i un bagatge curatiu.

Ja és molt fàcil saber quan té son, quan té gana, quan vol estar estirada per moure les cames lliurement... De fet, tot sovint, només amb un creuament de mirades ja ens ho expliquem tot. 

Perquè també nota si tinc un mal moment, o si estic enfadada, i m'ho fa saber. Igual que si fa estona que no estem juntes, que em rep amb un somriure d'orella a orella...

Des del primer dia sabem que l'experiència d'acollir una criatura té un principi i un final. I que la M. un dia marxarà. Ara ja sembla força clar que el seu destí és als braços d'una nova família, una d'adoptiva. 

El moment de sentir a l'altre costat del telèfon que ja tot va prenent forma ha estat... com ho diria... curiós. Una barreja de "oh que bé!" amb "oh, això vol dir que aviat...". 

Ah, però tenim molts dies per davant, encara. 

Moltes coses per compartir. 

No en desaprofitarem cap ni un, ni ella ni nosaltres!

21. UCAE: Acollir en Unitat Convencional d'Acció Educativa

A la nostra societat calen famílies acollidores, per poder donar un bon desenvolupament a infants i adolescents que d'una altra manera han de passar temps, més o menys llarg, en institucions.

Des de la Fundació on estem vinculats em comenten que especialment necessiten trobar famílies que vulguin-puguin acollir grups de germans o infants amb necessitats especials.

En aquest cas, un dels membres de la família acollidora ha de tenir experiència en el camp de la infància i adolescència, i aquesta persona rep un sou de titulat de grau mig a través de la Institució amb la qual es vinculi.

Apa, si algú està buscant feina com a educador/a, i té ganes de viure una experiència molt i molt especial, i fer un gran servei, informeu-vos!


Adjunto l'enllaç a la GUIA SOBRE ACOLLIMENT FAMILIAR que edita l'Institut Català de l'Acolliment de de l'Adopció, per facilitar més difusió i detalls. A la pàgina 44 hi trobareu el llistat de les Institucions Col·laboradores d'Integració Familiar (ICIF), que és a on us heu d'adreçar si voleu apropar-vos a aquesta realitat.

https://drive.google.com/file/d/0B6eswC6vRDRbZlZwX3kyX3hoWnM/edit?usp=sharing

20. Haiku

L'emoció profunda 

indescriptible 

quan un nadó s'adorm als teus braços somrient....

19. Acollint també passa!

Si els primers  dies pensava que devia ser una casualitat, ara ja veig que no.

El vincle i la connexió amb aquesta petita és real, enamorat, fort, de colors...

Aquests darrers dies m'he despistat d'un parell de cites que tenia amb amigues, a penes si trobo temps per escriure o llegir, i algun matí ha passat tan ràpid com per no poder-me ni dutxar i ja ser a l'hora de dinar! 

Estic habituada a acompanyar dones en els seus postparts, i jo mateixa n'he viscut un parell en directe -ja fa un grapat d'anys-... Conec amb força produnditat les "coses" que passen a les dones quan vivim els puerperis amb intensitat, el des-ordre que s'instal·la a casa i al cervell amb l'arribada d'un nadó, i la sorpresa ha estat adonar-me'n de que amb un bebè acollit també passa! (almenys a mi)

Una tarda no fa gaires dies va arribar en Pau a casa, i després de que li vaig explicar: "avui ni dutxar-me, ni sortir a fer un encàrrec pendent, ni endreçar la roba... no he pogut fer res més que estar per la M, que necessitava braços i mimos", ell em va dir "però això no és el que diuen totes les mares que acompanyes? és que tenim un bebé a casa!" 

Em sembla que la meva cara devia ser una postal, en aquells moments. Definitivament, els dos mesos i mig de compartir els camins amb la M. m'estan portant a vivències molt profundes, diria que ben bé mamíferes. Una relació de colors diferents perquè no ha sortit del meu ventre, però de colors. 

Trobo que és apassionant que pugui ser així. Ara sé a dins del cor que les mares acollidores sentim moltes emocions, també. Desconec si hi ha alguna paraula que serveixi per explicar una mena de "puerperi emocional" així... 

Però com que el fet que això passi és vital per al seu desenvolupament emocional, 

per tant, ja que estem en aquest viatge, doncs a viure'l intensament!!

18. Filla de la Vida

Fa dies que em ballen pel cap aquestes paraules, que expliquen que els fills són fills de la Vida. Tenia ganes de recuperar el text sencer. 

Cada dia amb la M. em recordo aquest fet: Que ella és filla de la Vida, i que de la mateixa manera ella potser entendrà millor que tots nosaltres que les mares i els pares també són de la Vida.  I que tots i totes formem part de la Gran Ànima, -com diu Bert Hellinger-.

Els teus fills no són els teus fills 

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.

No venen de tú, sino a través teu i,
encara que estan amb tu,
no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cosos,
però no les seves ànimes,
perque ells viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix ni s'atura en l'ahir.

 Tú ets l'arc del qual els teus fills,
 com fletxes vives, són llançats.

Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.
Khalil Gibran

17. La relació

La veritat és que m'hauria agradat tenir una mica més de temps per llegir sobre el tema. Per il·lustrar-me de bases teòriques i per guanyar en seguretat... però les circumstàncies de la vida i de la família fan que la lectura no sigui una prioritat. Veig cada dia alguns llibres allà sobre la taula, però "toca" viure en directe i en present.

Un present molt concret. Tant, que un cop més escric amb una sola mà, i amb la M. adormida sobre la meva falda i l'altre braç.

Estic -estem- notant que cada dia la relació va creixent una mica més, i això no sé si està explicat en cap llibre, com funciona... 

Em sembla que la M. comença a preferir fer la becaina als braços més que no pas a la seva hamaca. 

Que prefereix veure alguna de les nostres cares a prop i tenir-hi una conversa de "gus" i "gas" a estar-se sola un moment. 

Que s'adorm més de pressa al nostre llit (amb nosaltres, clar) que al seu...

I que aquests somriures que fa i que et deixen fos, especialment al despertar-se, no els dedica a tothom ben bé igual...

Quin gust i quina emoció de veure que creix, que es vincula, que viu el món amable... i que té l'espai i el temps per permetre's demanar allò que necessita qualsevol nadó:

MIRADA

RECONEIXEMENT 

VALORACIÓ

...

AMOR!

I quin honor de ser-hi amb la presència i la consciència... i poder-ho donar.

16. Tu a mi i jo a tu

Ja fa dos mesos d'aventura.
Un bon grapat de dies compartits... per la M. gairebé tota una vida!
Cada dia passen coses en totes dues direccions:
ens toquem,
ens abracem,
somriem,
també plorem,
ens diem coses,
anem a passejar,
dormim juntes,
somiem.

Perquè no es tracta només de donar, sinó que es rep molt.
I clar, això fa el vincle.
Allò que no es pot tocar ni veure, però es nota a dins, molt endins.

Hi ha moments que retornen memòries de la criança dels meus fills biològics, i llavors és tan clar que pels "fills del cor" també és així!

Dos mesos d'aprenentatge, de descobriments i d'intensitat.
I.

15. Persones humanes

Escric a una mà, amb la M. fent la migdiada a l'altre braç. 

Avui, com a acollidora, penso en les altres persones humanes d'aquesta història, dels qui no en coneixem les cares ni la veu. 

Em pregunto per la família biològica, com estan, on deuen ser... em pregunto com deu ser per una dona un postpart sense el seu bebè (com que professionalment acompanyo justament l'etapa del postpart, no puc esquivar aquest interrogant).

I em pregunto també per tots els tècnics que treballen per mirar de resoldre el camí d'aquesta nena.

El dia que va començar la nostra aventura de l'acolliment una d'aquestes tècniques ens deia que de fet, nosaltres som a la part de la solució per a la criatura, una part que pot ser a moments difícil, però bonica.

... Perquè hi ha altres persones que estan allà, davant de la situació problemàtica, veient aquella realitat que no seria beneficiosa per la M, i que han de prendre decisions i fer accions no sempre del tot fàcils.

Em torno a mirar la M i penso que té molta sort, de tenir-nos a un grapat de persones -no només nosaltres- cuidant-la... i segurament també cuidant a la seva família. I.

14. Que si, s'alimenta a demanda

Aquest també està resultant un tema recurrent en les converses sobre la nostra experiència.

I tant pot ser afirmat per professionals de la salut, per veïnes com per desconeguts... la majoria assegura que la M. hauria de prendre els biberons amb uns horaris regulars i ordenats. Allò de cada tres hores i tal...

Doncs resulta que no. La M. pren llet quan té gana, i algun vespre potser per adormir-se, o per treure un neguit... a vegades en pren més i a vegades menys. I sense mirar ni horaris ni moment del dia. 

Per curiós o estrany que pugui semblar a alguns, ella també és capaç de regular la seva sensació de gana. Encara que prengui llet amb biberó. Les hormones fan la seva feina, i tot funciona molt bé.

Anem a concretar. De moment i segons la revisió mèdica de rutina: pes i alçada són correctes segons les taules pediàtriques, no té trastorns digestius, mai vomita (els excesos que suposadament estaria prenent amb tal desordre), i el més important de tot: ella pot confiar en què la vida l'està cuidant, i que escoltem el que necessita.

Per si algú encara vol arguments, enllaço un article de l'apreciada Ibone Olza, reconeguda psiquiatra infantil i mare: "Dar el biberón como si fuera el pecho".

13. Mantres per bressolar els somnis

Aquest és un dels mantres que ens agraden per bressolar la M.
Tot el disc és deliciós.
I a ella li encanta!

12. Acompanyant... a totes

Se'ns va acudir un altre regal per la M. Una bona sessió de teràpia craneosacral, de les mans d'un bon amic. Justament ho recomano molt a les mares quan tenen un bebè, pel benestar que pot donar-los, i per com pot ajudar a integrar vivències del moment del naixement...

La sessió sempre és molt suau, vist des de fora diríeu que sembla que ni toquin el cap o el cos de la criatura... 

Doncs bé, amb ganes d'aportar salut, llum, mimos... ja hem fet un parell de sessions. En tot moment als meus braços, i fluint amb els seus moviments... quina experiència tan bonica!

I serà casualitat o no, però des de la segona sessió, és com si la M. hagués deixat enrere un tap. El mateix dia al vespre va fer una plorada llarga i intensa, que vam sostenir i acompanyar, minut a minut, tots dos acollidors... i era la primera vegada que passava així...bufa!

I quan té gana o son, ara ho "explica" amb molta més intensitat. També somriu més quan està a gust... vaja, que està creixent molt, i nosalttres hi posem llavors d'amor i de salut pel camí.
I.

11. Un mes

Ja fa més d'un mes que la M. és amb nosaltres. 

Quantes coses que han passat, en aquests dies!

A ella cada dia la notem més present, somriu, dorm molt bé, menja a totes hores, creix cada dia una mica... es va connectant, diria que com qualsevol nadó sa i estupendo.

Als fills ara també els notem més tranquils. Durant les primeres setmanes han expressat a la seva manera algunes crides d'atenció... és clar! ja ens ho imaginàvem. 

Un bebè necessita moltes atencions, i malgrat ser ja força grans (preadolescents, de fet) ho han notat. Apa, a carregar-se de paciència i a fer malabarismes per tal de repartir atencions per tothom... va d'això maternar/paternar a tot un grapat de cadells!

Nosaltres ens estem reforçant en la sensació de fer un bon servei a aquesta nena. 

De fer-li bon regal, que ben segur li servirà per sempre.

10. Ser família acollidora

"L’acolliment familiar és una mesura de protecció idònia per als nadons desemparats. Un oferiment amorós i solidari que a més a més permet incorporar vivències i processos molt positius en la vida de la família acollidora." AD'IS

Una altra de les coses que ens pregunta molt la gent és què cal fer per ser família acollidora.

Doncs ho expliquem.

En principi l'únic requisit per a poder-ho ser, és voler-ho, i tenir la disponibilitat que requereixi cada cas. El perfil de les persones que volen ser acollidors pot ser molt variat: des d'una parella amb fills (com nosaltres), sense fills, persones soles, gent més jove i gent més gran.

Un cop en contacte amb l'entitat que gestiona aquests temes, comença un procés d'entrevistes, els tècnics han de conèixer als candidats a acollidors, clarificar intencions, expectatives i realitats de tota aquesta història. A les entrevistes també ens van preguntar per la nostra família extensa, les nostres aficions, sobre la relació de parella...

Un altre tema important era saber què opinaven els nostres fills... crec que al principi els costava imaginar com seria la vida amb un nadó a casa, estaven encuriosits alguns moments, i altres no mostraven gaire interès. Tenint en compte que són adolescents i preadolescents, tenen un munt d'interessos, i per tant tot ben normal.

També hi va haver una visita in situ a casa nostra, i una jornada sencera de formació que vam compartir amb altres famílies que s'estaven preparant igual que nosaltres, per acollir un infant. 

Mica a mica tot això ens va anar situant en el mapa. És a dir, que ens va fer veure molt clarament quina peça del trencaclosques som nosaltres, juntament a l'administració, la fundació que ens prepara, etc... de tot el mecanisme que té com a objectiu protegir els infants en situacions complicades.

També queda molt clar que la custòdia de l'infant en aquest periode de l'acolliment és de la Generalitat, i nosaltres tenim la guarda. I això vol dir que segons quines coses que passin les hem de consultar o demanar, com per exemple si volguéssim sortir de viatge fora de la comunitat autònona, o si calgués fer algun tractament mèdic important.

Existeixen diferents tipus d'acolliment, segons les edats i durada de l'acolliment. Nosaltres hem escollit fer l'experiència de l'anomenat Acolliment d'Urgència i Diagnòstic. En aquest cas, es tracta d'un periode de temps relativament curt, que ha de servir a l'administració per valorar i explorar les possibles solucions per a la situació de l'infant, i estant amb una família acollidora no ha de passar aquest temps en un centre d'acollida.

En el cas de nadons molt petits, el benefici de poder tenir braços, mirada i cures individualitzades és immesurable. Només cal llegir una mica sobre les teories del vincle primerenc (John Bowlby, Boris Cyrulnik, Niels Peter Rygaard, entre altres) per entendre que aquest primer vincle, la forma com es viu l'aferrament (no sé perquè però sempre m'ha agradat molt la paraula "apego") influeix al llarg de tota la vida.

Sobre les altres modalitats d'acoliment, i altres dubtes que vulgueu resoldre, teniu informació a la barra lateral del blog, que hi hem enllaçat les dues entitats a Girona que treballen amb acolliments familiars. Ells estan encantats de donar tota la informació!
I.

9. Passejar

Sortir a fer un passeig, o algun encàrrec sempre porta associat que ens haurem d'aturar, saludar i deixar que saludin a la M. D'entrada no hauria de ser res que fes nosa... però a més vegades de les que ens agradaria ens en fa, de nosa.

"... ui, això que feu jo no podria..." 

"... oh, i us encarinyareu amb ella i marxarà?"

"... i no us sabrà greu que marxi?"

Vaja, que aquestes frases acaben sortint pràcticament a totes les converses.

I jo estic arribant a la conclusió que si algú m'ho torna a dir, li respondré amb un somriure que "per això ho fem nosaltres - i moltes altres famílies acollidores- i no aquells que diuen que no podrien"

O també que "sisplau, comentaris d'aquests millor no fer-los davant la de M, que és una nena sensible".

Després també hi ha un altre grup de gent que comenten que som valents, que generosos... però diria que per darrera, de música de fons, hi ha també aquestes altres frases...

Conclusió: Cada vegada estem més convençuts que la mirada cal fer-la cap a la M, i no pas al que perdrem o guanyarem els adults. A la vida, en qualsevol experiència hi guanyes/perds. Fins i tot amb els fills biològics! 

Per tant, al capdavall el que passa és que estem fent un servei a una personeta. 

Un servei ni gran ni petit, intens i de tots colors. Un servei altruista i desinteressat. 

Amb tots els riscos emocionals que comporta, i sabent que és un repte.

Però saber que un infant més podrà somriure i descobrir que el món també és amable, s'ho val.

8. Malaltona

Fa uns dies vam haver d'anar a l'hospital, per una petita infecció.

La M. és una campiona, perquè malgrat trobar-se malament, l'estrés de les proves, la via per la medicació, que ens despertaven a qualsevol hora per posar el termòmetre, o que just quan s'acabava d'adormir alguna infermera pretenia que era l'hora d'algun protocol de la casa... ràpidament es va recuperar.

Això si, recopilant anècdotes. Aquí en poso algunes:

- Van intentar separar-nos per a poder-li fer l'analítica. Quan vaig explicar amablement que estava en el seu dret d'infant de tenir-me al seu costat tota l'estona, no vulgueu veure la mirades que em clavaven. Finalment, van cedir.

- Van tornar a intentar separar-nos per a dur-la a banyar. També ens vam afanyar a dir-los que això ja ho fèiem nosaltres. Aquí va ser fàcil.

- El millor va ser quan ens explicaven els horaris de les preses dels biberons i les quantitats que li tocaven. Amb tota naturalitat els vam explicar que la M. pren llet a demanda. O sigui, quan té gana li oferim, i a vegades en pren més, a vegades menys... Crec que no van acabar d'entendre, però també ens van respectar. Quan la M. tenia gana, una de les infermeres ens duia de seguida el biberó "al dente"!

7. Hi ha llets i llets

Un dels millors regals que haurà rebut la M. és la llet materna que ens fa arribar una bona amiga que està alletant al seu fill de dos mesos. Així cada vegada que en pren, és molt especial!

Donades les circumstàncies, no em plantejaria intentar alletar jo, ja que no sabem quan temps la M. estarà amb nosaltres, però que pugui prendre llet materna de tant en tant... no sabeu la il·lusió que em fa!

I sobre la llet de fòrmula... aquesta és una altra experiència nova.

Com que no havia utilitzat la llet de fòrmula amb els meus fills, aquí em toca aprendre de zero.

I en pocs dies he pres consciència que la llet de fòrmula, de fet, són moltes "fòrmules". 

La primera que vam comprar no li acabava d'anar bé. 

I amb la segona va passar el mateix; i això que era anti-còlics, anti-estrenyiment i no sé què més...

Ara estem fent uns dies una fòrmula sense lactosa, i sembla que tot va millor, i que després de prendre-la la no es neguiteja com abans. Buf!
I.

6. Invisible

Invisible.

Acollir un nadó a casa és una feina invisible.

El que es veu quan sortim a passejar és com la punta d’un iceberg… la part visible de molt de temps, molta pell, molts petons i molts braços que quedaran a dins de tot, al seu cor.

Tot de coses que la M. s'endurà quan segueixi el seu camí, cap endavant, a la vida.

Invisible però que es nota.

Perquè la pau i la tranquil·litat que mirem de que tingui en aquestes primeres setmanes de vida amb nosaltres deixen lluny l'estrés o la inseguretat.

Ens dediquem a això, de fet: a fer-li saber que el món és amable, que val la pena, que malgrat les dificultats et trobes amb persones que t'estimen i t'ajuden a volar.

Plora molt? ens pregunten... doncs no. Perquè no li cal. Perquè hi som a prop tant com fa falta. Aquest és el nostre compromís d'acollidors. I quan aquesta preciositat de nena et torna la mirada, ja no cal res més per convèncer-nos de que estem fent el millor dels serveis d'amor incondicional possibles. 

I.

5. Acollidors a través del temps

Al cap d'uns dies de tenir la M amb nosaltres, la meva mare va recordar una història, que ens va fer somriure. Potser em ve de família, voler fer aquesta experiència? ;-)

La seva pròpia àvia, ja un bon grapat d'anys, va aconseguir alimentar i ajudar a sobreviure a un nadó d'una família d'un poble veí, en situació de pobresa extrema.
Se'l va endur a casa seva durant uns mesos, i en tenia cura plenament.

Després aquest infant, ja adult, conservava la relació amb la seva família biològica, i amb la família acollidora, la de la meva àvia.

Realment, ara actualment això dels acolliments és tècnic, organitzat i preparat... però amb aquesta història vaig descobrir que antigament això ja passava de forma espontània, sense intermediaris...
I.

Solidari i altruista ho era i ho és igualment ara, és clar!

4. Poc a poc

La vida es torna més lenta, quan hi ha un nadó a casa...

Ens anem coneixent. Quan els bebès tenen pocs dies, passen les hores contemplant-los. 

Si és acollit també.

La sensació de passar un matí poc a poc, de caminar amb un ritme més suau quan la duus al foular... 

És agradable, si es viu amb plena consciència del servei i regal que estàs fent.

Amb l'experiència d'haver criat als fills durant un grapat d'anys, sento una mena de serenor especial i delicada, per encarar el que va passant en el dia a dia.

Ah, i per passejar estem gaudint del foular elàstic que ens ha deixat una amiga i doula... 

quin plaer dur a la petita així!

3. Flying free

Després dels primers dies i primeres nits tranquils, amb aires d’acollidors "novatos", o de pares desentrenats (perquè tot el que cal fer ja ho hem fet abans, però fa molts anys!)... comencem a sortir a passejar, organitzar temes com ara la revisió de rutina amb la pediatra, etc... i les tetines de biberó!

Aquí si que jo no en tenia ni idea... i resulta que n'hi ha de totes mides, totes formes, amb tecnologies supersòniques que ho solucionen gairebé tot... Finalment la petita M. sembla que prefereix un model senzillet, sense complicacions.

I posats a escollir, hem triat un biberó que té una ploma dibuixada i en un raconet les paraules "FLYING FREE".
A nosaltres ens serveix per no oblidar que la M. passarà només un temps amb nosaltres, i que després volarà, seguint el seu camí.
I.

2. Comencem

Dijous al matí.

Emocionats, neguitosos, encuriosits... ens trobem a la Delegació d'Infància de la Generalitat a Girona. Allà faríem els tràmits necessaris i recollirem a la personeta que compartirà amb nosaltres un tros del camí.

Els nens de casa ens hi volien acompanyar, emocionats amb la novetat. Tots teníem ganes de veure-li la carona!

Va arribar en silenci, adormida. 

Una preciositat de nena de tres dies de vida.

La duia una educadora, que ens va explicar una mica com havia estat el camí des de l'hospital fins allà on érem, amb el cotxe. I ens va entregar també un petit informe de l'hospital. Això i poc més és tot el que vam saber dels seus orígens.

Es fa difícil descriure, ara que ja han passat alguns dies, tot el que vam sentir en aquell moment. 

Recordo sobretot una mena de pressa per tocar-la, per olorar-la... per donar-li la benvinguda a la seva vida i a la nostra.

Amb tanta delicadesa com vaig saber, la vaig col·locar a la motxilla portanadons, i ella, ben adormida s'hi va acomodar suaument. Ja podíem marxar, ja que els papers estaven en ordre, i tot el que calia parlar també estava dit.

Seguirem en contacte amb la Fundació, que ens aniran acompanyant de prop, amb una tècnica de referència per a qualsevol dubte o cosa que pugui passar. No hem de perdre de vista que nosaltres tenim la guarda d'aquesta nena, que la custòdia ara mateix és de la Generalitat.

Començava, ara si l'aventura de l'acolliment!
I.

1. Preparant-nos

Després d'un procés d'alguns mesos d'entrevistes, formació, lectures i fins i tot d'alguns moments de dubtes, nosaltres estàvem a punt. A cada trobada amb els tècnics de la Fundació AD'IS apreníem i enteníem alguna cosa nova.

Un vespre passejant per Girona, poc després d'haver-nos decidit, vam rebre "una senyal". Vaig trobar pel carrer una petita manta de tots colors. Una preciositat. A tots dos ens va semblar que havíem pres la bona decisió, volent ser família acollidora.

Un cop feta la validació i tot el conjunt d'entrevistes, ja sabíem que en qualsevol moment podríem rebre una trucada amb la proposta de rebre un nadó a casa, per un temps indeterminat.

A mesura que passaven els dies, sentíem una espera incerta, una mena de barreja de ganes i també de sensació de que voler que no faci falta... Poc a poc arrivaben a casa estris que seran necessaris i que jo mig preferia preparar un cop arribés l'infant a casa... però mica a mica, anava passant: uns biberons, xumets, robeta, una motxilla portanadons, algun bolquer...

Un moment màgic va ser quan una bona amiga que em deia que havíem de tenir a casa nostra de seguida un moisès, que sense un llitet, no arribaria el bebè... i jo pensava que no tenia cap importància, perquè volem compartir el nostre, de llit amb la criatura... Però ella va insistir. Tant, que un dia ja tard a la nit vam anar a recollir-lo. I el vam deixar muntat allà al costat del nostre llit... i va semblar que efectivament, ja tot era a punt.

I ho devia estar, perquè la trucada arribava just l'endemà matí, un dimecres ben assolellat. 

Hi ha un bebè que necessita acolliment urgent. 

Quin salt al cor!

Dic que si, immediatament, i se'm fa curiós escoltar el comentari, "que bé, que ràpida la resposta!" No calia comentar-ho entre nosaltres. Com deia al principi del post, estàvem a punt. I es tractava d'un bebè de 2 dies, no era cosa de fer-lo esperar...
I.